HOLA JOSEP

HOLA JOSEP

La Constitució de la UE i la llengua catalana: el dia desprès

Avui us presento un text sobre l'afer "el català a Europa" que sempre he pensat que era el més aclaridor i interessant de tots els que havia llegit. L'autor és AdG (Advocat de Guàrdia) que és un forumnista dels forums de Vilaweb i com el seu nom indica és advocat. Aquí teniu l'orginal. A més, els forumnistes de Vilaweb van decidir montar una campanya anomenada "Català a Europa", la qual és la única iniciativa que es dirigeix al Europa i no pas al govern espanyol per demanar la oficialitat del català. No crec que calgui cap més comentari sobre el text perquè aquest és prou aclaridor. El text parla de tot això:

Ahir el Consell Europeu va arribar a un acord sobre l’anomenada Constitució europea. De l’esmentat text en queda exclosa la llengua catalana. Com ens ho hem de prendre? Qui ens ha agredit amb accions? Qui amb omisions i silencis? Qui simplement ens ha ignorat?

A) FETS

Europa. La Unió. Contra tota aparença, no culpabilitzo a la Unió. Darrera aquesta expressió no considero que hi hagi una voluntat ni personalitat pròpia (de fet, un dels articles de la Constitució s’apressa a donar-li personalitat jurídica internacional pròpia diferent de la dels Estats membres). No perdem de vista que el Consell, reunió dels representants dels poders EXECUTIUS dels Estats membres, és el màxim poder LEGISLATIU de la Unió. La nova Constitució vol corregir això ampliant les competències de la Diputació (perdò, lapsus, vull dir del Parlament Europeu).
La no inclusió del català en el texte caldria cercar-lo en el si del Consell. Però: algú va proposar formalment al Consell la inclusió del català? A part de la petició formal nascuda en aquest fòrum desenvolupant la iniciativa d’en Joan S., no. [Es refereix a la iniciativa de "El català a Europa"] Els que en el Consell tenen veu i vot son els governs dels Estats membres i, que jo sàpigui a l’hora present, cap Estat ho va proposar així. Formalment, i si obviem la nostra petició (perquè encara no ens han contestat), el Consell no ha negat l’entrada al català. No l’ha inclòs, però perque “ningú” (Estat) ho ha demanat.


Cal anar a cercar la pilota a la teulada de cada Estat. L’Excmo. Sr. Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación del Reino de España fou qui va capitalitzar la defensa de la causa catalana a Brusel·les recolzant al seu cap Excmo. Sr Presidente del Gobierno (etc). Els fets diuen que anaren així: El Ministre espanyol defensava en origen la inclusió com a oficials de totes les llengües oficials en algún territori del Regne, entre les quals, el català. Això ho proposà en les converses prèvies, bi i multilaterals, de caràcter informal. Trobà molta resistència per part d’Estats que més endavant nomenaré. Tal fou la resistència que si no es volia arribar a una situació de bloqueig absolut de tot el procès constituent, Espanya hagué de cedir proposant un texte intel·ligent i sense precedents que deixa una porta oberta a algún tipus inconcret de reconeixement futur de totes les llengües bla bla bla. S’ha fet, continuen dient, el màxim possible, el màxim del que mai s’havia fet, i el que ningú més hauria fet. Felicitem-nos. Felicitem-los.

Preguntes que no em deixen reposar la ment:

1) Si la llengua espanyola hagués estat obviada, la reacció i la satisfacció per la gran sol·lució arrencada seria la mateixa? Recordeu la batalla que van presentar per la inclusió de la “ñ” en els teclats? Si per una lletra es posen així, què haguessin fet per tota la llengua?

2) Acceptem per un moment i només com a hipòtesi, que Espanya va fer tot el que va poder. Qui podia negar-se en rodó a una proposta que segons França “era un assumpte intern dels espanyols”? Qui es negava si els “únics interessats” hi venien bé? La resposta de l’excès de llengües no em serveix si penso en el maltés, el lituà i en que aviat acceptaran el romanès i el serbo-croat; tampoc si penso en el poc percentatge que suposen les traduccions en els astronòmics costos de funcionament de les institucions europees; i per fi tampoc es pot al.legar que la Unió serà ingovernable, quan la tendència pràctica pel que fa a la lingua franca en les reunions tendeix acceleradament cap a l’anglès, independentment del nombre i pes de les llengües oficials de la Unió.

Era França qui s’oposava a la inclusió? Si ho va fer en les reunions prèvies ens menteix a posteriori quan afirma que és un assumpte intern dels espanyols (ràpid Sr. Moratinos, denuncii el Tractat dels Pirineus, França acaba de reconeixer impilicitament la “españolidad” de la Catalunya Nord...No corre?...No s’hi agafa?...I si un lapsus així l’hagués tingut la Gran Bretanya amb els gibraltarenys? Vaja).

Si França no fou, qui doncs? United Kingdom? Pels gal·lesos? Quan Irlanda va exigir el status pel gaèl·lic els anglesos per la por de que s’esvalotèssin Gal·les i Escòcia va exigir que oficialment i pel que fa a Europa aquest idioma s’anomenès “irlandès”. I aixi fou. Irlanda endins la llengua rep el nom de “gael·lic”, Irlanda enfora rep el nom polític d’”irlandès”. Si el Regne Unit pugué amb un escull tant complicat, com no podria dir als seu súbdits...”és que el català té molts parlants, és majoritari, no com vosaltres” per exemple. Per tant tampoc podia ser Anglaterra l’enemic o també menteix? Nota marginal sobre la sol·lució de l’irlandès: tinc por que en el seu dia Europa constitucionalitzi “l’andorrà” per tal que només els ciutadans d’aquell Estat pirinenc puguin dirigir-se a les institucions de la Unió en el seu idioma nacional (interiorment anomenat “català”).

S’ha parlat de l’oposició Bàltica. Què tenen contra el català Letònia, Estònia i Lituània? Només una explicació: una “mà negra” poderosa els hauria dit, si no hi poseu traves us quedareu sense això i allò...pobrets.

Itàlia pot ser l’ogre? Ves, que voleu que us hi digui...Per l’Alguer, tan lluny, tan sard...No ho crec. Si ha fet d’ogre haurà estat per altres interessos.

En definitiva: Ningú ha demanat la inclusió del català en la Constitució, Espanya l’ha defensat al màxim, ningú s’hi ha oposat a plena llum...i el català no s’ha inclòs. Vaja, vaja.


B) VALORACIO.

1) Ningú ha demanat la inclusió del català en la Constitució (amb l’excepció esmentada). Espanya, si és que com han dit ha arribat a proposar-ho, ho ha fet només en forma d’esborranys en reunions prèvies.
Opinió personal a partir dels indicis: no ho han proposat mai. Més haviat sembla haver dit: “ajudeu-me (ajudem-nos) a pulir el repèl català que a tots pot portar-nos disgustos, i sense que es noti, és clar”.

2) La interessada i intel·ligent França ajuda, però no es mulla. Enmig les converses prèvies es filtra que França no vol. Enmig del Consell, quan Espanya ja havia renunciat a proposar-ho formalment, França diu que no s’hi posa perquè és un afer intern dels espanyols. Pura maldat dins la colla dels dolents. França es renta les mans de la impostura espanyola. És a dir, els espanyols han renunciat al seu plantejament davant quin espectre de fum? Item més, França NO TE catalans, això és un problema que només te la subdesenvolupada i dèbil Espanya.

3) Els altres: Anglaterra, Itàlia...etc. Diguin el que diguin per ells no era tant greu. Acceptar el català no haguès estat més greu en paral·lelismes que l’acceptació en el seu dia del “irlandès”.

4) Irlanda. La paradoxa. Si tot s’hagués produït sota presidència francesa, hauriem dit: “és clar, què podiem esperar”. Però ara és a la inversa: qui ho podia esperar de la presidència irlandesa? Irlanda ha timonejat el procès d’exclusió del català i de la referència al cristianisme. És xocant.


C) RESPONSABILITATS

1) Unió Europea: ni inocent ni culpable. No existeix (encara) aquesta entitat com a cosa separada dels Estats que la formen.

2) Els Estats. Malta? Polònia? Diria jo que hi ha una majoria d’Estats que en allò llunyà voten el que recomana aquell que els pot donar el que necessiten. És una culpabilitat en grau mínim. Posem-nos en el lloc d’ells: una Catalunya independent renunciaria als ajuts del sector de l’avellana, per exemple, a canvi del recolzament de la llengüa friülesa en contra de la pròpia Itàlia? No vulgueu pensar en aquelles families que haurieu rebut, que coneixerieu, que haurien posat el seu futur en les vostres mans...No pensarieu a la nit, “potser el friülès pot esperar un any més?” Culpables sí, perquè han perjudicat, però en proporció al seu grau de “maldat”.

3) Irlanda. Penòs govern. Vergonya pel poble d’aquell país.

4) França. Culpabilitat plena, sense eximents ni atenuants.

5) Espanya. Igual.Culpabilitat plena.

6) Catalans. Culpables per omisió. Estavem avisats i hem confiat (formalment via participació en els mecanismes voluntaris del seu sistema) en l’estructura estatal espanyola. Penseu que el català –legislació en mà- és una llengua regional d’un tros d’Espanya, lloc on la poden parlar entre si els qui la sàpiguin. Res mes. Fins i tot un govern espanyol de bona fe (!) no defensaria amb gaire convicció que una cosa així mereixès ser llengua europea (per ells no mereix ni que sigui llengua oficial a tot el territori espanyol, malgrat considerar-nos espanyols). Quin català mitjanament informat podia creure que Espanya ens defensaria com voliem i necessitavem?
Queden un grup de catalans que són culpables al mateix nivell que Espanya i
França: els que ara ens voldràn vendre la idea que s’ha fet el que s’ha pogut, que és un pas endavant...etc.


D) I ARA QUÈ?

Ni és el principi, ni és la fi, ni és res.L’acord d’ahir és el text d’un Tractat entre Estats (com tants n’hi ha) i que substitueix a un grapat de normes que tampoc consideraven el català, i que serà modificat cada dos per tres i que no entrarà en vigor anant tot sobre rodes fins el 2007. En fi, ells s’ho confitin.

Però una cosa és molt molt bona. L’experiència. Emprant (fora de textualitat, és cert) els símil evangèlic, pels seus fruits coneixereu l’arbre, s’arriba a unes poques i clarificadores conclusions (que a molts no us fan falta perque ja fa anys que ho sabieu) però cal parlar també pels que no hi senten, pels que no hi veuen, pels qui pensen que mai més podràn caminar, pels que no entenen i pels que no creuen.

1) Per les lleis que ens regeixen (recordeu que l’únic que val és allò que s’escriu, i encara) Espanya ens te per unes autonomies amb la possibilitat que parlem en els nostres reductes i entre nosaltres com millor ens sembli. Formem part inindividualitzable del sobirà poble espanyol. I les seves actuacions, de bona (?) o mala fe sempre responen a aquesta lògica, per ells, natural.

2) Es canviaran Constitucions i Estatuts, Governs, tarannàs, partits, sigles, intencions...però mai aquesta premisa: la soberania resideix en el poble espanyol.

3) Totes les demandes naturals del catalanisme polític parteixen de la premisa no escrita enlloc (si menys no rellevant) que la soberania rau en el poble català. I aquesta és incompatible amb l’anterior.

4) La resta és un inacabable estira i arronsa conjuntural, baralles de capelletes i jocs de pati de llar d’infants.

5) Per tant si volem català a Europa, seleccions esportives nacionals, vida democràtica, economia pròspera, autogovern amb totes les competències, no sembla el camí continuar la guerra de pessics, desgastadora, frustrant, desmovilitzadora, fatigant, terminal...

6) Què doncs? Esperit, Voluntat, Intel·ligència i Treball aplicats a un sol objectiu que ens apropi a tots els altres. Plasmaciò clara del principi de que la sobirania recau en el poble català. Dret que no s’esgota exercint-lo un i un altre cop. Dret al que cap generació pot renunciar.

7) Un plantejament així ens posa davant d’una Espanya hostil, una França hostil i una Comunitat Internacional que ens mirarà, de moment, amb antipatia.

CONCLUSIÓ

Assolir el reconeixement en algún text amb rang legal (llei, no proposició no de llei) del principi de que la sobirania recau en el poble català (altrament anomenat dret d’autodeterminació) és l’objectiu primer. Només espero que la classe política ho tingui present (no tenieu intenció de reformar ara algun Estatut?). Tinc, vista l’experiència del català a Europa, dubtes més que raonables en aquest sentit.

És un objectiu dificil, però és l’objectiu, la resta són miratges o especials del QUIZ.

Conservadors, socialistes i liberals a Catalunya

Aquesta tarda, navegant per la xarxa, he anat a parar a la web del Grup Hayek (per a visualitzar-la utilitzeu IExplorer, el Mozilla té problemes amb la pàgina). Què és el Grup Hayek? És un grup de liberals catalans, els quals a través de la figura de Friedrich Von Hayek (un dels més importants liberals de tota la història) donen a conèixer el liberalisme als catalans. Al món anglosaxó els grups d'aquest tipus porten el nom de "think tanks" (grups de pensament), i en democràcies on el cliantelisme i el poder dels partits és molt menor són molt importants per a regenerar les idees polítiques.A la mateixa pàgina del Grup Hayek he trobat un text molt interessant: "El liberalisme és de dretes?". A diferència dels discursos repetits mil vegades a Catalunya pels nostres polítics aquest text ens ofereix una visió totalment diferent del liberalisme. Primerament, comença fent una triple distinció (que pel panorama polític i intel·lectual català tant sols és doble) entre conservadors, socialistes-socialdemòcrates i liberals. Al panorama polític català tant sols n'existen dos d'aquests tres grups, tal i com diu l'article:

"En el subconscient col·lectiu existeixen conceptes associats a l'eix dretaesquerra.Així, suposadament s'associen a l'esquerra idees (curiosament ambconnotacions simpàtiques) com progrés, igualtat, drets socials, solidaritat,ecologisme, altruisme, modernitat, inconformisme, democràcia etc.Pel que fa a la dreta les idees associades (sovint amb connotacions pejoratives)serien poder econòmic, ordre, conservadorisme, intransigència, ultraliberalisme,propietat, dirigisme ideològic, egoisme, etc.No entrarem a valorar aquests punts en concret, però sí que voldríem aturar-nosen la idea que segons l'esquerra dins de la dreta hi entra tot: des delconservadorisme fins al liberalisme, sense cap distinció."

No es estrany que en el subconcient català no aparegui aquesta tercera distinció, tant els polítics catalans com els polítics espanyols han fet molt perquè desaparegui. Començant pel PP que en mala hora va decidir autoanomenar-se liberal i, tot plegat, només tenia uns tocs de liberalisme i gran part era jacobinisme (espanyol, es clar!). I de proves en tindriem moltes, començant pel no-respecte de les llibertats al País Basc (ja sia per prohibir el referèndum que es proposa amb el pla Ibarretxe, ja sia tancant diaris) i per altra banda, les privatitzacions mal fetes de les grans empreses públiques espanyoles, i les famoses accions d'or, declarades ilegals pels tribunals europeus. En paraules de l'article:

"El conservador (la dreta en sentit clàssic) pretén conservar: la família, lapropietat, la tradició, els valors d'una societat: jerarquia, ordre disciplina,treball, estalvi, sacrifici etc. En general tem la idea de canvi i innovació.El conservador pot ser liberal en l'aspecte econòmic però podria també serproteccionista si això es fa necessari per preservar alguns privilegis de classesdominants o monopolis. Pot ser liberal en l'aspecte econòmic però no tenirpreocupació per les altres llibertats, tal volta estaríem parlant del malanomenat neoliberalisme o també liberalisme salvatge tan odiat per lesesquerres, quan en realitat el seu nom més definidor possiblement seria el deconservadorisme."

Aquí, a casa nostra, el panorama no és millor, l'únic partit català de tradició liberal ha rengat del seu passat i es dedica a jugar amb postmarxismes que no porten enlloc i demagògies que aviat pagarà. Potser la millor definició la donà Alfons Quintà a l'article de l'Avui:

"Què no dir d'ERC? Aquesta arriba a batre rècords. És radical en el llenguatge, buida en el pensament i oportunista en la pràctica. Res ho exemplifica millor que l'assistència de la seva direcció als congressos del que queda de l'històric partit radical francès. Aquest, fidel a si mateix, aconsegueix ser la formació més jacobina de França."

Per altra banda, la resta de partits catalans no donen pas més esperançes, CIU és estatista, se'ns presenta com a nacionalista perquè no pot presentar-se de cap altra manera. Amb quins arguments una formació estatista (jacobina) pot reclamar més poder a una altra (govern espanyol, estatista per excel·lència) si no és, tant sols, amb un argument d'un nacionalisme adulcorat que li permeti anar vivint de la rifeta. I això és el que ha fet CIU aquests anys (i que ERC comença a fer ara) mantenir un cert tó (tou) nacional en el seu discurs, però sense cap línia clara d'actuació, tant sols, un nacionalisme de reacció per poder deixar als seus votants prou emprenyats per votar-los. I tornem a l'article d'Alfons Quintà, el qual ho diu amb millors paraules:

"A Catalunya, la confusió esdevé caos. Durant 23 anys hi ha hagut un poder que deia ser nacionalista, si bé costa definir-lo com altra cosa que un calaix de sastre destinat a satisfer una ambició personal de poder. Quant a articulació d'un pensament o una pràctica política nacionalistes, el balanç és nul. Hi havia confusió quan aquella força política va néixer i ara n'hi ha més, com proven els fets."

Per últim, tenim el PSC el qual és tant o més estatista que CIU però, a més, amb tradició marxista. Tots recordem com a l'oposició cridaven a la independència dels mitjans de comunicació (que després no ha sigut, perquè són pur estatisme), papers per tothom o a favor dels okupes (visio postmarxista del món), però una vegada arrivats al poder tot això s'ha esvaït; molt típic d'un pensament postmarxista (demagògic): criticar allò que inquieta a la gent sense donar una resposta possible i sense tenir en compte l'arrel del problema per arreglar-ho. I ara, retornant a l'article del Grup Hayek sobre conservadors, liberals i socialistes:

"I és precisament aquí on al nostre entendre rau la principal diferència entre unliberal i un conservador: el conservador està disposat a utilitzar el poder políticper imposar a la societat el que per a ells és moralment bo, cosa que mai nofaria un liberal, el qual no imposa un estil de vida per la coacció. Hayek, el mésgran liberal del segle XX, creia que els conservadors no entenien elfuncionament d'una economia lliure perquè ho veuen sols possible a través deldirigisme i autoritat estatal. Igual que el socialista, el conservador està moltmés interessat a exercir el poder que no pas a posar-li límits i ambduesideologies acaben coincidint més entre elles que no pas amb el liberalisme."

Esperem que algun dia els partits catalans fagin un gir i començin per assumir algunes idees liberals, començant per reformar la nefasta llei electoral catalana, que dóna moltíssim poder a les cupules dels partits polítics i molt poc als ciutadans i organitzacions, i continuant per garantir la independència dels mitjans de comunicació i del poder judicial. I esperem que algun dia la societat catalana entengui que a vegades privatitzar no és dolent, i que molts cops, per poder alliverar-nos una mica més de la corda que ens té posada al coll Madrid, més val privatitzar que dependre d'ells.

Començant a postejar

Avui començo, no obstant, tinc molts dubtes que aquest blog tingui una continuïtat de més de dues setmanes. Mai he estat capaç de perdurar en tasques semblants, ja sia, mantenint correspondència amb amics llunyans, ja sia, escrivint un diari personal. Tot i així, ho provaré i ja veurem on arriva això.

Encara no fa un mes que vaig descobrir la gran blogosfera catalana i, la veritat, m'impresionà i m'absroví. Ja coneixia l'existència dels blogs, i coneixia blogs de llengua catalana, però sempre n'havia passat de llarg. Crec que la principal raó per no haver parat atenció als blogs en el passat fou la temàtica dels blogs que coneixia fins aleshores, blogs d'adolescents que expliquen la seves obres i miracles del dia a dia, amb molt poc interès, almenys per mi. No obstant, aquesta última vegada vaig desocobrir multitud de blogs, els quals no eren d'adolescents explicant què n'era de la seva vida, sinó blogs que tractaven mils de temes, des de política fins al heavy metal. D'entre tants blogs de temàtiques molt diverses n'he trobat de veritablament interessants, destacar-ne tres que em venen a la memòria: Quaderns.net, Notes al marge i El Bloc del Catxipanda.

I ara, la pregunta clau, la qual m'he plantejat bastantes vegades aquesta última setmana: i si jo fes un blog sobre què tractaria? Si us haig de ser sincer, encara no ho tinc massa clar, ja ho veruem amb el temps, però si ja coneixieu els tres blogs esmentats us podeu fer una idea, més o menys, cap on vull encarar la temàtica del meu blog.